No es lliga de dos per casualitat

El tòpic de que la lliga espanyola es de dos sempre a existit, i conseqüentment, els presidents dels diferents clubs que no son Barça i Madrid es recolzen amb el tòpic. Pero les declaracions del president del Villarreal, Fernando Roig, van obrir un pou de dubtes, qüestions i acusacions. El senyor Roig va dir que "això no pot ser bo", "o canvia o destruirem el futbol espanyol" va afirmar desprès de ser derrotat 5-0 contra el Barça.

L'argument del president del Villarreal al igual que el president del Sevilla, és els drets de televisió, que no els llevo la raó ja que el Barça i el Madrid reben uns beneficis molt majors, al igual que no nego que la lliga s'ha monopolitzat. Però, a lloc de buscar llançar fletxes contra els dos gegants de la lliga espanyola, per que no mirem el perquè de la situació?

El perquè és simple, nomes cal mirar mes enrrere en el temps; els drets son per als que mes titols acumulen en els seus museus, per tant, els que quan encara no existien els drets de Mediapro, ja eren grans per les seves accions astutes als despatbxos, ja sigui per el poderegi de ser la capital d'Espanya o per les maniobres als 90 de Nuñez per al Barça. Amb aquestes maniobres el Barça i el Madrid van donar la suficiencia economica per a fitxar els jugadors que van donar els tituls i el prestigi que ara encara mantenen, i la gent vol.

També no cal olvidar que no tothom voldrà o podrà anar a veure el partit al camp, i a la televisió no l'interessa donar els partits d'equips que la majoria d'aficionats aniran al camp, sino els equips que tenen mes aficionats, i en aquest cas son el Madrid i el Barça.

Avui els dirigents de la lliga, excloent al Barça i al Madrid, es clar, s'han reunit a Sevilla per a "solucionar" aquesta situacio que a ells no els interessa. Tot sigui per una millor lliga...

Thiago i Cesc, l'impossible fet perfecció

Ara ja farà cuasi bé un mes, és van acabar les noticies "fantasmes" i els rumors incerts, i el Barça va culminar el fitxatge de Francesc Fàbregas, en una operació què va durar més de tres anys i va fer plantejar moltes coses al club i a l'aficionat en general; un d'aquests dubtes va ser sobre un altre jugador, que també va ser un dels "fitxatges" (va ser ascendit del filial blaugrana al primer equip) de l'estiu. Ell és Thiago Alcantara i, al igual que en el seu moment va fer Leo Messi, Andres Iniesta i tots els canterans què ara militen al primer equip, va culminar un excel·lent Europeu Sub-21 portant-lo a guanyar el torneig, i una satisfactòria pretemporada amb l'equip blaugrana.

Els rumors eren molt i agosarats. Es vinculava a Thiago amb el Chelsea si Cesc arribava a la ciutat condal. També es va especular què Cesc no aterraria a Can Barça per a no frenar la frènetica progressió del fill de Mazinho.

Altres rumors varen sorgir desprès de que Cesc ja sigues un culé més, com el de què amb Cesc al equip Thiago no disposaria dels minuts necessaris per assolir el màxim nivell, i que acabaria emigrant cap a la Premier League en breus.

Però qualsevol rumor possible és va esvair al veure el primer partit de Lliga; els dos jugadors encara no havien disputat cap minut junts i al partit contra el Villarreal varen ser alineats en una sorprendent e innovadora alineació de Pep Guardiola, rememorant el 3-4-3 amb el qual jugava el Dream Team de Johan Cruyff.

El partit va ser clarament dominat per el Barça, on és va aconseguir una "maneta". Thiago i Cesc varen jugar junts al mig del camp, on van assistir i marcar, els dos per igual. El que tothom veia impossible va acabar resultant perfecte. La magia de Thiago combinada amb la visió perifèrica de Cesc va aportar detalls molt interesants.

Avui Cesc i Thiago podrien disposar d'uns minuts junts a la selecció absoluta i continuar reafirmant què son totalment compatibles.

Cesc i Thiago: compatibles

El "culebron" a començat. Ha arribat l'estiu i amb la calor, el mercat de fitxatges. El mercat de fitxatges, per definir-lo d'alguna manera, és un "regala portades" per als diaris esportius. Els petits rumors els maximitzen fins al punt de dir què un jugador ja esta fitxat, quan ni tant sols hi ha el mínim contacte per part dels clubs. Els exemples més evidents poden ésser quan fa dos anys, el diari esportiu MARCA asegurava que el ara jugador culé David Villa, ja havia fitxat per el Reial Madrid. I el què tots tenim en ment, és el fitxatge de Cesc Fàbregas, que els diaris de l'entorn blaugrana, més concretament, l'SPORT, afirmen què el d'Arenys ja esta definitivament fitxat.

Però aquest any, el fitxatge és fa més evident, i davant la posible entrada del català, la premsa blaugrana planteja una hipotetica surtida del mig centre de la pedrera, Thiago Alcantara, degut a que creuen que no hi ha "espai" per als dos mig campistes.

En la meva opinió, son totalment compatibles, ja què un te una tirada més ofensiva i té un joc, per definir-lo d'alguna manera, més màgic; en canvi, Cesc es un jugador que per la seva jove edad (23 anys), és un jugador molt madur, un temporitzador innat, amb el més pur estil de la Masia. Si els volem comparar, son un Iniesta (Thiago) i un Xavi (Cesc), per el què es demostra què poden jugar perfectament junts, inclus si no hi ha cap lesió (recordar què Xavi ja té una edat, tot i què li queda molt de fubol per oferir-nos).

Ara bé, si em fan triar entre els dos, mal què hem pessi, hem quedaria en Thiago, ja què ens surtira francament barat, apart de què un jugador per a temporitzar, en el cas què Cesc no aterres a la ciutat comtal, es podria situar a Sergio Busquets.

Quan el mercat s’altera (Capítol II)

Escrit per David González

Durant aquesta època de l’any hi ha tant de rumor que és molt complicat separar el que es de debò que allò que només és una bola. El Reial Madrid ja ha mogut fitxa contractant a la jove promesa del futbol alemany, Nuri Sahin, y al experimentat jugador del Bayern, Hamit Altintop.

Mentrestant, però, el Barça ja va fent els seus negocis. Sandro Rosell ja ha anunciat que el Barça fitxarà 4 jugadors entre els quals el més plausible és Giuseppe Rossi (tal i com es va fer públic en aquest blog fa unes setmanes). Tot i així, i amb Cesc encara donant guerra, aquests són els 3 noms que durant la setmana han sonat més:

Javier Pastore (Córdoba, Argentina, 20 de juny de 1989), l’estrella del Palermo es perfila com un dels fixatges desitjats per tots els grans. Tot i que se sap que serà car adquirir-lo, el fet de ser un gran amic de Messi a la Selecció Argentina i que amb el Palermo no jugarà cap competició europea aquest any (matemàticament ja no pot accedir a la UEFA) poden ser factors determinants a l’hora de fer-nos amb els serveis de tan extraordinari jugador.

Mario Götze (Memmingen, Alemanya, 3 de juny de 1992), “un dels millors talents que hem tingut mai” digué d’ell el director tècnic de l’Associació de Futbol Alemanya. Aquest alemany ha demostrat aquesta temporada que donarà guerra, i molta. Futura peça indiscutible per a la Mannschaft de Löw (amb Müller, Özil i companyia), la realitat és que ell està content continuant amb el Borussia Dortmund però la gran temporada que aquest ha realitzat ha suposat un autèntica orgia de voltors al voltant dels seus millors jugadors. I el Barça n’és un.

Leandro Damiao (Jardim Alegre, Brasil, 22 de juliol de 1989) a l’igual que Andrada a l’altra entrada que vaig escriure (que per cert ja està casi fitxat), és el més desconegut dels descrits. Davanter brasileny que ja ha debutat amb la canarinha, ha demostrat a tot els seguidors del Internacional de Porto Alegre que té un futur enlluernador i que pot ser el principal enemic de Neymar a l’hora d’ocupar el tro de davanter de la selecció carioca.

L'orgull dels cules

El Barça, ja campió de lliga, el pròxim dia 28 viatjarà fins a Wembley per posar la "guinda" del pastís a una temporada perfecta; perfecta a falta d'un títol, per a ser objectius. I aquest últim adjectiu és un, dels molts, que hi falten a Madrid, a "la central lechera". Si, perquè quan el Barça la mateixa nit es disposava aconseguir la lliga, el Madrid celebrava la Copa del Rey, guanyada feia més de tres setmanes. No hi estic en contra, cadascú és lliure de fer el que vol i quan vol. Però el que no es ètic, és que mentres al Barça li entreguen la copa de la Lliga, els medis de premsa de Madrid es dediquen a encumbrar a CR7 per guanyar el pichichi. En una televisió és van atrevir a dir què els merengues li havien pres un altre títol al Barça (caldrà veure a Cristiano compartint el seu ansiat "pitxitxi" amb els seus "estimats" companys...).

Però mentres uns és dediquen a tapar la Lliga del Barça amb l'argument del pitxitxi CR7, els altres és dediquen a mostrar al món, què es el Barça. Què es la cantera del Barça, el motor i cor del què és el millor equip del món. La demostració de què quan uns fitxen per preus astronòmics quan tenen una deficiència en l'alineació, el Barça fa muntar un noi de la cantera, oferint-li la oportunitat de la seva vida, l'il·lusió de debutar amb el millor equip del món.

L'altre dia, davant el Depor, Pep Guardiola va decidir traure fins a sis jugadors del Barça B. L'aficionat típic, el pessimista, va pensar què voliem donar tres punts a l'equip de A Coruña, el qual estava necessitat. Però no, l'equip va jugar a un excel·lent nivell, i va aconseguir un 80% de possessió, essent una de les màximes possessions de pilota de la temporada. Un equip que, apart dels jugadors amateurs, estava format per 7 jugadors fets a la Masia.

Un altre partit, d'algun altre equip gran de la Lliga BBVA, què hagues jugat amb aquestes condicions, segurament hagues perdut per més d'un gol, per què la seva aspiració no és jugar en aquell equip; però a Can Barça, com ja s'ha demostrat en més d'una ocasió, jugar amb cinc filials es una garantia de treure punts, ja què saben què demostran el què saben, en un futur jugaran a l'equip del seus somnis. Potser no seran pitxitxis, ni batran records històrics minoritaris, però potser en alguna ocasió podran dir, que tota la vida van jugar amb el millor equip del mon!

Quan el mercat s’altera (Capítol I)

Avui contem amb un col·laborador de luxe, com es David González, que duu a terme el projecte de El Internacional, un gran bloc on podreu trobar l'actualitat més recent a nivell mundial. Un plaer, per tant, que ens ajudi a dur a terme el bloc!

El Barça té clar que necessita compensar la enorme diferencia que hi ha entre equip titular i banqueta. Els partits amb el Real Madrid ho han fet més visible (clar que ells no tenen banqueta sino un segon equip que podria ser, en cas de jugar sota un altre escut, considerat dels millors del món) i es veu que Sandro escoltarà a Guardiola. La gent és sàvia i tothom diu que necessitem dos defenses (un lateral i un central), un mig per suplir a Xavi o a Iniesta (Thiago encara li queda temps per adaptar-se) i un davanter resolutiu que pugui donar descans a qualssevol dels integrants del MVP sense que es noti gaire la manca d’aquest. Els noms que sonen son molt així que intentaré resumir els que més possibilitats tenen d’arribar a Can Barça.

Cesc Fàbregas (Arenys de Mar, Barcelona, 4 de Maig de 1987) és el favorit de tots els culés. Es el substitut natural de Xavi a la selecció i ha demostrat reiterades vegades perquè el futbol internacional l’ha de tenir en comte. Una perla que se’n va anar de la Masia i que sempre ha tingut el cor blaugrana. Tot i això, l’alt preu i la por a un Florentinazo fan que la opinió del barcelonisme es divideixi. Cal 40 milions quan tenim a Thiago? Opinions per a tots els gustos, què trobeu?

Gareth Bale (Cardiff, Gales, 16 de juliol de 1989). L’home de moda, la revelació de la temporada. Lateral incansable, amb gol, tècnica i fortalesa física digna d’un crack. El passat Abril va rebre el guardó que l’acreditava com a un dels millors jugadors de la Premier. El problema és que té massa novies i el Tottenham no el soltarà així com així: 40 milions demana l’equip de Harry Redknapp. El Madrid o l’Inter també li van al darrere i aquests equips necessiten d’un fixatge estrella per tapar els desastres d’aquesta temporada. És, juntament amb el de Cesc, el fixatge més complicat.

Giuseppe Rossi (Teaneck, Nova Jersey, Estats Units; 1 de Febrer de 1987) el gran rendiment que està fent amb el Villarreal (és quart en la carrera del Pichichi per darrere de Messi, Cristiano Ronaldo i Villa) a més de les seves característiques que fan que s’adapti perfectament a l’estil Barça el converteixen en un dels potencials fixatges del club blaugrana aquest estiu. Tot i això, el sentiment de tornar a Itàlia de Rossi també dificultarà la seva adquisició.

Esteban Andrada (Ciudad de Mendoza, Argentina, 26 de Gener de 1991) pot ser el nom que menys enlluerna però és possiblement un dels grans encerts de Luis Enrique. Aquest joveníssim porter argentí, que actualment milita al Lanús, ha estat guardonat amb el premi de millor porter llatinoamericà sub20, tot un privilegi i una marca de qualitat que no passa inadvertit a ningú. Tot i que aquest jugaria la seva primera temporada al Barça Atlètic òbviament seria una aposta de futur de Zubi per a suplir a Víctor Valdés.

Alexis Sánchez (Tocopilla, Chile, 19 de Desembre de 1988) és l’últim nom que s’ha afegit a l’agenda blaugrana. Tant fichajes.com com el periodista José Luis Carazo han destacat aquesta notícia. Pel que es diu en els mentiders de la secretaria tècnica el Barça tindria pensat, donant per perdut a Rossi i Cesc, tirar la casa per la finestra amb l’adquisició d’aquest jove ariet considerat la nova perla xilena. Amb 22 anys és titular indiscutible amb “El equipo de todos” i ha marcat amb l’Udinese més de deu gols aquesta temporada (cosa que al Calcio no és gens fàcil). Problema: és un desconegut aquí a Espanya i els d’Udine demanen 40 milions pel davanter (què passa amb els 40 milions aquest any?).

Dits aquests noms (i aquesta secció s’ampliarà, us ho ben asseguro) proposo els meus favorits a veure si Sandro llegeix aquest blog i em fa cas (somiar és gratis). Jo sóc de la opinió que necessitem 4 incorporacions: un central, un lateral esquerre, un mig i un davanter. Les meves cartes són: un central amb experiència, que sigui capaç de ser suplent però que als partits doni el 110%, algú com John Terry (Arsenal) o Nemandja Vidic (Manchester United), veterans però de confiança. De lateral dret necessitem algú del perfil Alves (tot i que no n’hi ha cap com ell) i el primer candidat seria Bale però, com que el preu seria molt alt, em decantaria per algú com Gregory Van der Wiel (Ajax), nom que ja va sonar pel Barça però que al final no va collar. És hora de fer la segona ofensiva o Willian (Shakhtar Donetsk) que tant pot jugar com a lateral que com a ala. Al mig fitxaria algú com Keisuke Honda (CSKA Moscou) que va deixar bocabadats als espectadors durant el passat Mundial o a Joao Moutinho (Oporto) que ha donat de parlar durant aquesta Europa League. Finalment, i la posició més complicada, és la de davanter. Apostaria per un tanc de l’estil de Joseba Llorente (Athletic Club) però si no fos possible miraria de fitxar a l’ex del València Nikola Zigic (Birmingham City), a Frederic Kanouté del Sevilla (que, per cert, se’n vol anar) o a l’incombustible Diego Forlán (Atlético de Madrid).

David González

La filosofia en estat pur

Aquesta entrada va dedicada per un amic meu, què és diu Marc que, incrèdul, no és creu què ho he escrit jo. Doncs aquesta va per tu, Tralla!

Ahir, va explotar el que mai explota, el que mai parla, el que mai critica a ningú. Si, va explotar Pep Guardiola; i ven bé què ho va fer. Va ser tot un caballer, igual que al camp, digui el que digui la caverna "mediatica", la qual ara també podem anomenar "la central Lechera". I referint-nos a "la central Lechera", crec que son uns hipòcrites. I tinc les respostes ven argumentades.

Ahir miran't un programa, del qual crec que no cal nombrar noms, perquè no n'hi ha d'altre que sigui tan extremista, i crec que això no és un periodisme adequat, ni molt menys. Com pot, un home que no ha jugat mai a futbol, qüestionar i/o replicar a un senyor que ha jugat tota la vida a futbol? Crec què no hem cal dir molt més ja què ells mateixos es contradiuen, ja què el seu agrument principal va ser "que Guardiola a sigut el jugador més expulsat de la història del Barça"; aquesta afirmació és certa, però va ser expulsat per uns actes de filosofia i paràbola vocal al anar a discutir amb un arbit educadament. Si alguna vegada se l'hi en va anar de les mans, va ser perquè estava al camp, disputant un partit. Dic això perquè el fet d'estar ja és molt: madridistes, el vostre entrenador no és el més expulsat de la historia de cap club, perquè no ha jugat mai a futbol professional.

El què també sap greu a aquesta gent es què va tirar una critica doble, per a Jose (hem permiteixo el luxe de tutejar-lo) i per a la gent què el creu. La frase amb la qual cerca per la sala de premsa a la "càmara de Jose", és un clar exemple de per on van els tirs.

La premsa Madridista, diu però no vol sentir dir. És justifica dient què "el home que mai parla quan ho fa, no se'l pot criticar perquè mai parla, quan si sigues al raves ja se l'hauria criticat". La paciència te un límit... però com vosaltres no la coneixeu, al igual que la vergonya, no ho heu pogut assimilar.

Com habreu pogut notar, jo també se criticar, els culés tenim paciència, no com molts extremistes madrilenys, però això s'acaba. Però avui tot és parlara sobre el camp, el futbol total contra el futbol - atletisme. Visca el Barça!