Els torrons no senten bé al líder angles

El dia que al Regne Unit es celebra el "Boxing Day", també és celebrava una maratoniana jornada 18 de la Premier League, en la qual hi havien diversos enfrentaments, a priori, no gaire complicats per als capdavanters de la taula de classificació. Però el futbol de les Illes Britàniques és d'un altre planeta: mai saps quines sorpreses poden haver-hi, perquè el mateix cuer pot derrotar el propi líder.

El partit més destacat de la jornada, ha sigut el West Bromwich - Manchester City, ja que l'equip local ha sigut capaç de esgarrapar-li un punt al tot poderós City. Els de Mancini no han sapigut penetrar una gran defensa plantada per Roy Hodgson.

El tècnic citizen n'ha tornat a fer de les seves, deixant a Dzeko, ariet del equip i segon màxim golejador de l'equip, a la banqueta, el dia que David Silva no ha tingut el dia; el canarí ho ha intentat però li a faltat la màgia que el porta a guiar el líder angles. Agüero a continuat donant profunditat al City, però no ha estat afortunat en les ocasions de les que a disposat. Tampoc ha disputat un gran partit el internacional italià Balotelli, tot i que un dels seus xuts ha anat a parar al pal.

Els "Baggies" han plantejat un partit molt seriós i amb mala fortuna, ja que el mig centre Jerome Thomas ha estavellat una pilota al pal. El seu porter, Ben Foster, ha salvat en repetides ocasions el gol dels de Manchester, aconseguint així materialitzar l'empat, que ha sentat com una victòria a l'estadi "The Hawtons".

Desprès de la derrota del City, els seus paisans, el Manchester United, que aconseguit derrotar amb maneta al Wigan, han agafat als citizens per deixar aixi la lliga totalment oberta, i compartir junts un coliderat a 11 punts del Chelsea i 10 del Tottenham, que li falten disputar dos partits.

Duel català marcat per les urgències

Avui tenim la sort de comptar amb Jaume Guzmán, que col·labora amb nosaltres i ens a pogut escriure la crònica del duel català disputat aquest dissabte.

El Girona va deixar molt tocat al Nàstic en un partit emocionant. Un ex grana (Jandro) va donar la victòria al Girona i salvar així els mobles a Raúl Agné.

Escalfament previ.

El passat dissabte 17 de desembre a l’Estadi Municipal de Montilivi, Girona i Nàstic es jugaven més que tres punts. Un derbi català, apassionant, de dos equips en hores baixes, fluixos, i sabent que una derrota els deixaria molts tocats.

El matx va començar força bé per a l’equip local, ja que, en una centrada per banda esquerra de Benja ho va aprofitar el golejador i sempre decisiu Coro per obrir la llauna amb un cop de cap potent i ben col·locat on Rubén no va poder fer res. Els més de 3.500 seguidors gironins no s’ho acabaven de creure i es que li costava molt marcar a aquest Girona. Durant la primera part, va ser un autèntic monòleg de l’equip gironí on hagués pogut sentenciar mitjançant Benja en un u contra u davant la presència de  Rubén Pérez. Però tal com anaven passant els minuts, el Nàstic va començar a creure en si mateix i va veure com poc a poc el Girona s’anava tancant al darrere. Va començar a aparèixer Seonane que buscava les bandes tant a Peragón i Morán per a què el veloç i baix Luna pogués entrar al partit, fins llavors desaparegut.

El premi diuen que sempre arriba i al minut. 41 l’àrbitre no va xiular un penal a Morán bastant dubtós. Però, tot seguit, una passada en profunditat cap a Adrián Luna va batre per baix a Santamaria per posar l’1-1. Al descans s’arribaria amb aquest marcador i cap dels dos equips els anava bé l’empat.

Un centenar de tarragonins es varen desplaçar a Montilivi.

A la represa, es va repetir la mateixa història de la primera. El Girona al minut 52 mitjançat Benja va treure un xut per avançar-se un altre cop al marcador. Llavors, qui començava a tocar l’esfèrica en més claredat va ser el Gimnàstic que amb prou feines arribava a porteria però que era l’únic equip que buscava jugar al toc. Longàs l’ex del Cartagena, que amb prou feines havia ingressat al terreny de joc, amb una vaselina va fer l’empat a dos però l’alegria als tarragonins va durar cinc minuts i es que una falta molt perillosa al vèrtex de l’àrea i ben sacada per Jandro va posar el 3-2. L’ex del Nàstic la va posar de forma sensacional per a què Rubén Pérez es quedés clavat. Pal i dins, per banda dreta. Un xut fàcil, en rosca i tres punts importantíssims per a un Girona que continua en problemes.

L’equip d’Alessandro va tenir una de claríssima al temps d’afegit però Santamaria atent la va refusar. Un Nàstic amb seriosos problemes defensius i on troba a faltar més que mai a Berry Powell. El Girona per la seva banda, fent un joc més directe va saber jugar-li al Nàstic però haurà de millorar. Els dos conjunts continuen en descens i l’efecte d’Alessandro s’ha esfumat totalment.

Jaume Guzmán

Eterns

No hi han més adjectius, s'han acabat; el Barça de Pep Guardiola els ha esgotat. Eterns és el que potser s'aproxima més, ja que, deixant la evidencia de que l'equip barceloní és el millor del món, poca gent posa en dubte que a hores d'ara, el Barça ja és el millor equip de la història.

Ahir es va disputar la final del Mundial de clubs, la qual enfrontava el Santos i el Barça. L'equip braziler va sortir tancat al darrere degut a les mancances defensives que sofreix en defensa. El Barça, ja què era una final, va sortir amb l'equip de gala. No va tardar gens en avançar-se al marcador, amb el millor jugador del món, Leo Messi, que va transformar una altra obra d'art semblant al gol nomenat al premi Puskas 2011 contra l'Arsenal. El segon gol dels blaugranes va descriure a la perfecció l'estil de joc implantat per la Masía, ja que el Barça va sortir amb 9 canterans a disputar una final d'un Mundialet. El gol va ser transformat per Xavi, el qual va iniciar la jugada del tercer, un gol fruit de la connexió Messi - Alves, per a que Cesc remates la feina. Dani Alves, va ser un dels destacats del partit ja que no va parar en tot el partit, i va donar fluides al joc blaugrana en quant Guardiola va alinear un 3-4-3 al camp. Gracies a ell, Messi va poder transformar en quart gol per així proclamar-se campions del món.

Desprès d'aquest partit, la pregunta que tothom és fa es la de si el Barça esta per damunt del Santos de Pelé, del Milan de Van Basten i Frank Rijkaard o del Madrid de Di Stefano. Però es què el Barça no només és efectivitat. El "Pep Team" desplega un joc que mai abans s'havia pogut veure, ja que adapta a la perfecció les pautes marcades per Cruyff i la pressió, la contundència i la muralla defensiva italiana, deguda al seu pas de peregrinació per Itàlia. També com no, transmet un valors, el valor de l'esforç que transmet la Masia dona lloc a fets com el del dissabte, podent veure que 11 dels 14 jugadors son extrets de la cantera.

Tots aquest arguments dictaminen que, a hores d'ara, el Barça ja és el millor equip que mai ha vist un espectador de futbol.

La perla Bilbaïna: Iker Muniain

L'Athletic de Bilbao és un dels equips amb millor cantera del país, per no dir la millor; més del 70% de la plantilla esta formada per jugadors de la cantera. Aquesta estadística ve donada per la impressionant i admirable filosofia de no fitxar jugadors que no siguin de "Bizkaia, Gipuzkoa, Araba, Nafarroa, Lapurdi, Zuberoa y Nafarroa Behera" com afirma el club en un tractat que no te cap tipus de valides legal, sinó què és una tradició que si et saltes, els socis se't cruspeixen viu.

Dins d'aquesta filosofia, el club de la capital de Vizcaya, sempre ha agafat els millors jugadors del territori. Hi podem trobar noms il·lustres com Pichichi, Andoni Zubizarreta, Julen Guerrero, o Fernando Llorente. Aquest grup, tard o promte, s'inclourà l'estrella del actual equip de Marcelo Bielsa, Iker Muniain Goñi.

Tot el món futbolístic el coneix per el seu cognom, Muniain. És coneix per moltes raons que ja podriem qualificar d'històriques, com ser el debutant més jove a la lliga amb l'Athletic o ser el jugador més jove en marcar un gol a Primera Divisió. Un jugador amb una gran habilitat tècnica, que li dona confiança per solucionar situacions difícils amb una facilitat digna d'una estrella.

Iker Muniain agafat un gran rol aquesta temporada amb Bielsa, ja que el joc combinant que vol implantar el chilé va perfecte amb l'estil del jove jugador. Amb Caparrós l'estratègia era Llorente i 10 més, mentre que ara Llorente continua essent un intocable, però Bart Simpson (sobrenom imposat per les seves espinilleres que tenien una imatge del dibuix animat) no te relleu.

La fabrica de Lezama a aconseguit donar una perla per al futbol espanyol i sobretot mundial, ja que amb la participació del Bilbao a la fantàstica Europa League, i amb la recent actuació al europeu sub-21 Iker és donarà a conèixer arreu del vell continent. I creieu-me, no crec que Del Bosque tardi molt en convocar-lo per a la selecció absoluta.

No hi ha sorpresa: Santos - Barça serà la final

Avui s'ha disputat el partit corresponent a la segona semifinal del Mundial de clubs, el Al Sadd - Barça. L'equip Qatarí ja ha sortit veient la botella mig buida, per no dir buida, ja que per qualitats el Barça era clar vencedor de bon inici. Aquesta semifinal venia precedida del Santos -Kashiwa Reysol.

D'aquestes dues semidinals no hi ha gaire que dir, ja que, a no ser d'alguna sorpresa majúscula, els brasilers i els blaugranes estaven destinats des d'un bon principi a trobar-se a la final. El mundial de clubs no representa una copa del mon pròpiament dita, sinó que, de moment, continua essent una competició per a enfrontar el campió sud-americà contra el campió europeu, tot i que el que comporta guanyar aquest títol atorga l'honor FIFA de ser objectivament el millor equip del mon; i també l'únic trofeu capaç de fer emocionar Guardiola fins al punt de posar-se a plorar (com varem poder veure al 2009).

Tot i l'arribada del Barça a la final, avui no és un dia per estar de xauxa, ja que el jugador asturià David Villa a caigut lesionat de la tíbia, al fracturar-se aquesta. El grup ha mostrat estar en ell des del primer moment, així com tots els seus companys de selecció i un gran nombre de professionals del futbol. Deixant apart els temes purament futbolístics, des d'aquí enviem el nostre suport al jugador del Barça, desitjant-li una rapida i fructuosa recuperació.

Aquesta final, no sols era esperada per la evidencia, sinó que també per veure un dels duels capaç de substituir el duel Messi contra CR7; i és poder presenciar el duel del astre argentí contra l'estrella naixent de la "canarinha", Neymar. I es que el Gall, sobrenom adjudicat per el seu pentinat amb una cresta que recorda a un Gall, és el jugador per el que mitja Europa perd el cul. Un jugador amb una qualitat tècnica digna del millor Ronaldinho.

El diumenge, a les 19.30 horari japones, 11.30 horari peninsular, el Barça intentarà reafirmar i consolidar el seu paper com a millor equip del mon, aconseguint així el seu cinquè títol de la temporada, mentre que Neymar intentarà convencer a tot el món que esta cridat a ser un dels grans.

Simplement, el Clàssic

No hi ha més. El títol parla per si sol, fa falta donar adjectius. Molta gent intenta classificar aquest partit, donant-li adjectius, però vist el que comporta un partit entre el Barça i el Madrid sobren els adjectius; els colors, els sentiments i les emocions parlen per si soles.

Demà a les 10 de la nit, els dos millors equips del món s'enfrontaran. Un xoc d'idees: l'esforç d'una cantera que forma més del 50% del equip blaugrana contra l'electricitat que forma el grup d'estrelles mundials del equip "merengue". Els blancs arriben amb 3 punts de ventatja, tot i que el Barça a jugat un partit més. Però l'afició culé creu i sap que amb aquest equip no és pot donar una lliga perduda a falta de mes de 20 jornades.

L'equip blanc ja a donat grans pistes de quina serà la seva estrategia per al partit; ja assumit el rol d'equip sense molt de toc però amb una gran pegada, l'únic que no es sap és si jugarà Higuain o Benzema. El trivot format per Xabi Alonso, Ozil i Lass serà l'aposta més innovadora del portuguès.

L'alineació blaugrana ja presenta bastants més dubtes. I és així com li agrada a Guardiola, com ja passava amb el seu mestre Johan Cruyff. Pep sempre treu sorpreses d'última hora que serveixen com a cops psicològics per als rivals. La pregunta que tothom és planteja és sobre si jugarà amb un 3-4-3 o amb un 4-3-3. Sortir amb la primera serià molt perillós, ja que el Madrid disposa d'unes bandes profundes. I els grans dubtes que es generen entorn als futbolistes. Els únics jugadors que esta clar que jugaràn són Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdes i Mascherano. El jefecito esta fent una temporada espectacular, prolongant la gran temporada que va fer l'any passat i serà titular al Bernabéu. Els dubtes son qui l'acompanyarà en defensa, ja que Piqué no esta fent una gran temporada i Puyol encara esta "resacós" de la seva lesió. El mig del camp es el que més clar esta, tot i que depenent del sistema es podrà incloure a Cesc o no. Cesc és el centre de les preguntes: jugarà de fals nou amb Messi? Donarà pas a Alexis o Villa? La davantera culé també és del mes qüestionat: jugarà Villa i Alexis per la banda? La gran novetat, perque no sorpresa, seria la irrupció al camp de Isaac Cuenca. Cuenca és un dels noms propis de la temporada, ja que a deixat en més d'una vegada a Villa, Pedro o Alexis a la banqueta degut a les seves grans actuacions contra equips més que notables.

Però deixant de part les estratègies, tàctiques o l'equip titular, els clàssics son partits de sentiment, partits d'afició. Un partit on es paralitza el món durant 90 minuts i que tot jugador amateur o professional voldria disputar, tot narrador voldria retransmitir i un partit que ningú es vol pedrer. Per això sols queda dir: Que comenci l'espectacle!

La meravellosa Europa League

Els equips que no son els referents en les seves lligues sempre busquen l'èxit d'aconseguir un bitllet per a jugar a la Lliga de campions. Els que lluiten per la Europa League, a priori, son equips que saben que conquistar el trofeu de la segona màxima competició europea és més fàcil que guanyar la Champions.

Aquest any, les lligues del vell continent van començar com sempre: els equips anglesos importants (Chelsea, Arsenal, Manchester City i Manchester United), els equips que es disputen en solitari la Lliga BBVA (Barcelona i Real Madrid), el Milan com a referent italià i els grans equips de les seves respectives lligues. Fins aquí tot normal. Els equips de la Europa League ja son més variats ja que és més fàcil accedir, i més diria, la competició esta més disputada, ja que els equips poden ser recent ascendits de la 2ona divisió com grans equips que s'han anat diluint.

Tot i el gran aparador que presenta l'Europa League, sempre queda en un segon pla. Allí on soni l'himne de la Champions queden menuts els 15 quilos que pesa el trofeu de la UEFA. Els grans equips que allotgen les grans estrelles es troben a la Lliga de Campions.

Acabada ja la fase de grups, dona un gir la truita. L'equip que recau al tercer lloc, que per tant no passa a la fase final del torneig, obté el dret a jugar a l'Europa League. I això enguany succeeix amb grans equips d'Europa; no és tant preocupant la situació del Oporto ni Valencia, que tot i que apuntaven a equips revelació no han aconseguit superar la fase de grups. Ja és més sorprenent la eliminació del sub-campió, el Manchester United de Sir. Alex Ferguson i la decepcionant eliminació del petro-Manchester de Agüero, Silva, Balloteli i Manchini.

Amb aquestes noves incoporacions a la competició donaran el prestigi que necessita una competició europea i l'oportunitat d'equips amb gran projecció, com son Athlètic de Bielsa o el Shalke de Raúl, a enfrontar-se amb equips de gran calibre.